Present.
Ara toca la part més difícil: fer veure que no m’importa gens quan m’importa més que res.
El mur II.
Decidit! Jo també em construiré un mur de protecció; alt, ben alt, però no fins l’infinit. Serà a prova de bombes, però amb una porta ben estreta. La porta restarà oberta per si algun dia necessites resguardar-t’hi. Amagaré la clau sota la catifa, com a les pel·lícules dolentes que passen a la TV. El mur em permetrà estar al teu nivell, i fruir, i gaudir i ser feliç en el dia d’avui. No vull res més.
El mur.
Hi ha un mur molt alt. No hi veig el final, s’enfila fins al cel. Intento calcular l’espessor, massa em sembla. Com m’ho faré per superar-lo?
Cavo, pico, xisclo, empenyo; res sembla suficient. No hi ha ni tan sols una petita escletxa. És massa fort, infranquejable. Construït per prevenir l’atac de qualsevol persona desconeguda, com jo.
Segueixo amb el meu intent de destruir-lo. És igual la força que fas si de l’altra banda se segueix construint muralla. No sé si rendir-me. Potser és massa d’hora? Alguns diuen que el setge no pot durar tota la vida, que torni a casa. Altres creuen que tot és possible, només cal paciència i esforç. Segueixo amb el cap enterbolit.
Darrere la muralla s’ha decidit que només se salvarà una part, no sóc jo. Desprotegida, sé que seré atacada, però diuen que fugir és de covards. La valentia pot ser la meva salvació, valentia i paciència. De l’altra banda argumenten que han rebut atacs al llarg de la vida, pero perquè em temen si no he estat jo?
L’última cosa que vull és causar mal. Tot i així veig que es prepara per si de cas, segueix col·locant pedres al mur, fins l’infinit, per sempre. Li prego que em deixi entrar que a fora em feriran. Prefereix sacrificar-me que confiar en mi. No tothom pot ser valent. Però de què em serveix a mi fer part dels valents si en sóc l’única?
I de fet, en el fons jo també sóc una covarda que no pot superar els atacs de panic diaris. Una covarda que resta desperta a les nits per fugir dels malsons. Una covarda que no s’ha adonat que el malson ara mateix és la vida. Per això seguiré somiant desperta. Somiaré en miratges de colors clars, suaus i dolços. Miratges on sóc feliç i em sento estimada. De vegades els somnis són més reals que la realitat. Sóc una somiadora, visc als núvols; i com la realitat és relativa, me n’inventaré una.
”
Realitat i miratge.
La realitat no m’agrada, és hostil. Diu que no cregui en ningú, que no estimi res. La miro però només hi veig tristor als seus ulls. Me n’escapo i segueixo caminant.
Més enllà hi ha un miratge. Em somriu, és de colors alegres i fa bona olor. M’hi acosto i m’hi vull quedar per sempre. Però la realitat em segueix com una ombra fosca. No em deixa ser feliç. Diu que ho fa pel meu bé. M’agafa de la mà. Em fa mirar una bústia, hi ha un nom que no és el meu. Hi ha caixes sense cap traça de mi. Intento buscar alguna cosa meva entre aquell reguitzell d’objectes que conformen una vida. Tot i que miro i remiro no hi veig res. Sóc una simple anècdota. El cos se’m paralitza. La realitat sap com em sento, m’abraça i m’adeverteix que ja m’ho havia dit, he d’anar més en compte amb el meu cor.
Mentre ella em consola algú em clava una daga al mig de l’estomac. Han arribat els amics. Diuen que faig nosa, que mai seré com ells, jo no sóc del seu grup. Com gosa algú com tu prendre-li el lloc a la nostra amiga? Em recorden que ell només em vol per com sóc i no per qui sóc. Sóc el trofeu d’una nit de borratxera, però que ja no fa ni gràcia. Em fan sentir molt petita, intento amagar-me però m’acaben trobant. M’emputgen escales avall, ja hi he caigut un cop i no ho penso fer dues vegades.
La realitat em tapa la ferida i em torna a repetir que ella només vol ajudar-me, que això pot ser encara molt pitjor. Li dic que encara queda esperança. Que de vegades em feia sentir única, que volia fer coses amb mi que no havia fet mai amb ningú. Ella em mira amb cara de pena i em recorda que aquestes coses les volia fer amb mi perquè jo li era igual, perquè no li feia por el meu refús. Això passa quan no signifiques res. I en aquest punt on ja has perdut l’esperança, ja no t’importa perdre la dignitat.
Li dic a la realitat que marxi, que he triat el meu destí. Quan no tens res, no tens res a perdre. Ella ho entén però em recorda que el proper cop ja no serà una daga, serà una espasa. Ningú podrà fer res per salvar-me. Li dic que miri enrere, sap que vaig néixer envoltada de tristor i em compren. Reconeix que tot i el que m’ha passat al llarg de la vida, mai he perdut la il·lusió de pensar que algun dia tindré sort. Sap que quan no tens ni alegria ni esperança ja no pots perdre sinó guanyar. Guanyar uns mesos de claror en una vida de foscor.
